Ciudadanos i Arrimadas, es retraten dia a dia.

Era la primavera de 2006. A Barcelona es gestava un partit polític impulsat per aquells empresaris i ciutadans vinculats en entitats espanyolistes, que havien lluitat sempre per castellanitzar Catalunya. Naixia Ciudadanos.
El primer missatge que van llençar a la societat era que el que els importaven eren les persones. Una estratègia que va començar com un engany, que només els més mal informats podien comprar (aprofitant-se dels altaveus que els representaven els canals de televisió i mitjans espanyolistes).
Un partit que es presentava per representar la igualtat entre els ciutadans de Catalunya. Que en volia equiparar drets. Volia acabar amb la corrupció, consolidar drets ciutadans…
Van obtenir vots suficients per obtenir 3 escons per Barcelona. Un dels quals era Albert Rivera (que apareixia despullat als cartells de campanya).
Un cop al Parlament van destapar-se com el que realment eren: un partit extremista i nacionalista castellà (no parlo d’espanyol perquè Espanya és una invenció per no anomenar tot el país Castella i les seves regions).
Van introduir el castellà al Parlament, intentant demostrar un “greuge” i denunciant la persecució del castellà a Catalunya.
Em resulta curiós que denunciïn una suposada persecució del castellà a Catalunya quan els canals de televisió espanyols tenen al voltant del 80% de quota de pantalla, les revistes de més difusió són en castellà, hi ha diaris en castellà, emissores de ràdio en castellà, la majoria de les pel·lícules només es doblen en castellà, totes les empreses tenen atenció al client en castellà, els productes als supermercats són etiquetats en castellà… i podria seguir enumerant exemples.
Però… el partit que es presentava per obtenir la igualtat entre tots els catalans, va confirmar el que tots sospitàvem: Mai va defensar la igualtat del català en tots els àmbits on estava en inferioritats de condicions. Mai va votar una sola llei per defensar el català i incrementar-ne l’ús. Ans al contrari.
El temps va anar passant i vam veure personatges com Jordi Cañas, carregats d’odi contra la llengua i la cultura catalana.

El partit que defensa la igualtat de tots els catalans (és a dir, la castellanització per fer-los tots iguals) amb una mentalitat lerrouxista, vinculat amb les grans empreses de l’IBEX i finançat per aquestes, ha arribat al punt de ser el partit més votat en unes eleccions catalanes, amb Arrimadas al davant.
Una Arrimadas que ha fet gala de la seva supèrbia, juntament amb la resta de diputats, quan al Parlament de Catalunya mostra el menyspreu que mostra a les nostres institucions i símbols, com l’himne nacional.
Una candidata que ha basat el seu discurs en fomentar l’odi cap a una part de la societat, venent una fractura social inexistent al nostre país. La seva intenció? Crear aquesta fractura. I per això donen suport a iniciatives com Tabàrnia (per cert, no se com es deuen prendre els votants de Ciudadanos arreu del territori que el seu partit proposi dividir Catalunya i abandonar-los en un altre país. No havíem quedat que volien governar per a tots els catalans, pensin el que pensin?).
Els de Ciudadanos han arribat a afirmar (de la mateixa manera que el PP i la premsa calumniosa espanyola) que a Catalunya la situació és més violenta que en les èpoques més actives d’ETA.
El més greu és que la societat espanyola, s’ha convertit en els titelles ignorants dels partits que governen el país. Espanya és un exemple de com pots disfressar en democràcia el funcionament d’un estat totalitari. Control dels mitjans, de la justícia, de les persones… I com ho fan? Amb l’estratègia que els ha funcionat tant bé a Ciudadanos: crear confrontació i odi cap a Catalunya i els catalans.
I és que no poden superar mai aquesta sensació d’inferioritat que tenen respecte els catalans. Potser no poden acceptar que si Espanya és el que és, ha estat gràcies a les revolucions impulsades des de Catalunya, com la revolució industrial.
No poden acceptar que Espanya sigui un país subvencionat per Europa, però sobretot, per Catalunya i els Països Catalans. I això és el que no pot superar Ciutadans ni la seva cap de partit a Catalunya, la sra. Arrimadas.
Per això, volen acabar amb el país costi el que costi. I ho han demostrat quan aplaudeixen i demanen condecoracions per als policies que van agredir al poble català el dia 1 d’octubre en el marc del referèndum d’independència de Catalunya.
Un partit que són els màxims impulsors de l’aplicació de l’article 155 i la persecució de les nostres institucions.
Un partit que ha estat el primer a recórrer les lleis que emanen del parlament de Catalunya. El que no poden guanyar en vots, ho fan a través dels tribunals, que tenen sobradament del seu costat. El Tribunal Constitucional, on els membres són escollits pels partits, algun d’ells fins i tot amb carnet de partit.
Tot i haver empresonat polítics i membres de la societat civil… tot i haver obligat a exiliar-se al President legítim de la república catalana i alguns dels consellers del seu govern, la sra. Arrimadas i el seu partit han estat incapaços de guanyar les eleccions i fer una majoria suficient per ser escollida presidenta. Ni tant sols ho ha pogut fer amb el suport de l’IBEX i tots els favors de la premsa espanyola.
I la seva frustració més gran, és que tot i el joc brut, tot i tenir polítics exiliats, tot i tenir presos polítics, que no van poder ser presents a la votació de la mesa, va ser incapaç d’aconseguir una majoria en vots per imposar la seva voluntat a la mesa del Parlament (després acusen del problema a Catalunya en Comú, als que han desautoritzat i menyspreat durant molt temps i ara pretenien obtenir el seu suport).
Una Inés Arrimadas que s’ha presentat als debats criticant “el procés” però sense cap mena de discurs més enllà de l’atac. Sense cap argument. Però òbviament, ja sabem que als seus votants no els importa. Es mouen per l’odi cap a Catalunya i la seva cultura. I ha demostrat l’existència d’aquesta gent en una gran part de Catalunya. Gent que té el comportament d’uns colonitzadors. Que no han fet mai cap intent per integrar-se al país, ni amb la llengua ni amb la cultura. Però que compren el discurs d’odi.
És el que passa quan tens un poble manipulat, que els fas creure el que vols. Però, què esperem del partit que no va saber fer els comptes per adonar-se que no tenien la majoria necessària per obtenir la presidència de Catalunya?

Us he mencionat una petita part de la història de Ciudadanos a Catalunya. Em podria esplaiar més, però no acabaria ni amb 24 hores escrivint un article, ja que la història fosca de Ciudadanos és llarga.
Només una reflexió més: feu-vos una idea del programa polític de Ciudadanos i els seus objectius polítics, quan donen suport a Tabàrnia, una plataforma amb un portaveu homòfob, xenòfob i masclista. Un partit que es manifesta al costat dels ultres a les manifestacions.
De veritat encara hi ha gent que no sap s’ha adonat del que és Ciudadanos?
Crec que han quedat més que retratats. La història els jutjarà.