Blog

Aquesta és la pregunta que molts es fan i que molts responen negativament.
I la veritat, en comparteixo la posició de la major part de la gent.

En els darrers mesos, moltes de les sentències dels tribunals i jutges de l’estat espanyol, han tingut un marcat to polític i sempre en la mateixa direcció: contra els interessos dels catalans i catalanes. Us en posaré uns quants exemples.

Comencem pel Tribunal Constitucional. Un tribunal on els seus membres estan col·locats pels grans partits estatals per prendre decisions al voltant de la constitució espanyola i garantir-ne el compliment. Quina ha estat la realitat? Per norma general s’ha dedicat a tombar totes les iniciatives del Parlament de Catalunya, com les que fan referència al procés o altres com la llei de pobresa energètica. Sempre coincidint amb els interessos de l’estat i el gobierno central. Però quan, sorprenentment, dicta una sentència a favor de la Generalitat i en contra de l’estat, com va passar amb la indemnització del cas Castor cap a Florentino Pérez i les seves empreses, el gobierno de l’estat fa cas omís a aquest TC. Un Gobierno que ja ha incomplert més de vint sentències que li eren contràries. Però després sotmeten per la força Catalunya quan no les compleix. No són iguals per a tothom les lleis? Sembla que no.
Aquí teniu la primera de les evidències que tira per terra la suposada separació de poders de l’estat.

En poso un altre exemple: La jutgessa Lamela. Una jutgessa que dicta unes sentències contra els presos polítics catalans, sense ni tan sols escoltar els arguments d’aquests. Com pot ser que en reunions anteriors als judicis, representants polítics del Gobierno ja sabessin com acabarien els presos polítics, abans que es dictes la sentència? I com pot ser que això es filtrés a la premsa, es publiqués i després no s’hagi posat en dubte aquesta suposada independència judicial?
Per si fos poc, recordem que després de les sentències, la jutgessa Lamela obtingué la seva plaça en propietat al jutjat central número 3 de l’Audiència Nacional.

Un exemple més: els jutges que han estat apartats mentre investigaven casos de corrupció vinculats al PP. Un exemple és el jutge que va recolzar que Rajoy declarés pel cas Gürtel. Aquest ha estat apartat del tribunal que jutjarà la “caixa B” del PP. O el que li va passar a Garzón. Quan perseguia als independentistes era molt ben valorat. A la que es va posar a investigar altres coses, ja vau veure què va passar.

I parlant de la Fiscalía… no cal recordar les paraules de l’exministre d’interior del Gobierno de Espanya en unes converses amb el director de l’oficina antifrau de Catalunya amb el famós “Ésto la fiscalia te lo afina”.
De debó algú encara té algun dubte de com actuarà la fiscalia? No cal ser endeví quan, novament, la premsa s’anticipa al que demanaran, per boca d’algun polític. Molta casualitat, oi?
Començo a pensar que realment els jutges aquí són els polítics de determinats partits i… Sorpresa! Això voldria dir que no hi ha separació de poders.

O l’exemple dels canvis vinculats amb les acusacions cap al President legítim de la república, Carles Puigdemont. No és curiós que l’estat retiri una euroordre contra el president i en retira alguns dels delictes (temporalment, és clar). Que potser tenien por que la justícia Belga no els donés la raó i quedés palès a tot Europa i davant el món l’actitud judicial a l’estat espanyol? Que potser van témer que s’evidenciés el que tothom sospita des de fa temps referent al sistema judicial espanyol?

I ja finalment, tot i que no té a veure directament amb la separació de poders, m’agradaria recordar la “maledicció” que hi ha entorn els casos de corrupció del PP. Totes les morts acumulades en circumstàncies estranyes, la crema de documentació en incendis fortuïts, els robatoris d’ordinadors que contenen informació relacionada amb la corrupció del partit… tot plegat són massa coincidències.

Però mentrestant tenim Europa actuant amb una doble vara de mesurar amb Polònia i amb Espanya. De veritat aquesta Europa és la que volem i de la que ens hem de fiar? Esperem que quan tots aquests processos arribin a Estrasburg ens trobem amb una veritable justícia.
Una justícia que sigui valenta. I no com la majoria de justícia d’aquí, centrada a investigar la “inacció” dels mossos el dia 1 d’octubre (els quals van retirar més urnes SENSE VIOLÈNCIA) que no pas de perseguir les imatges de brutal violència per part dels cossos policials espanyols, a excepció d’algun jutge valent. Creieu que els que ho investiguen seguiran gaire temps més com a competents d’aquests casos? Veurem què passa amb el temps. Però tinc la sensació que la justícia de veritat i la valentia, no és una cosa que es valori bé a l’estat, sobretot quan els va en contra.

Potser per això decreten de certes operacions secret d’estat. Hi ha moltes coses que no sabem. Però pel que sembla al poble espanyol ja li està bé viure enganyat mentre els augmenten la llum com els augmenten, mentre el PP té la corrupció flagrant que té, mentre Barcenas esquia tranquil·lament a Vaquèira i Urdangarin campa lliurement per Suïssa. Però és clar, aquests no estan vinculats amb cap moviment democràtic i pacífic de Catalunya.

Reflexioneu-hi. Jo ja ho he fet.

Era la primavera de 2006. A Barcelona es gestava un partit polític impulsat per aquells empresaris i ciutadans vinculats en entitats espanyolistes, que havien lluitat sempre per castellanitzar Catalunya. Naixia Ciudadanos.
El primer missatge que van llençar a la societat era que el que els importaven eren les persones. Una estratègia que va començar com un engany, que només els més mal informats podien comprar (aprofitant-se dels altaveus que els representaven els canals de televisió i mitjans espanyolistes).
Un partit que es presentava per representar la igualtat entre els ciutadans de Catalunya. Que en volia equiparar drets. Volia acabar amb la corrupció, consolidar drets ciutadans…
Van obtenir vots suficients per obtenir 3 escons per Barcelona. Un dels quals era Albert Rivera (que apareixia despullat als cartells de campanya).
Un cop al Parlament van destapar-se com el que realment eren: un partit extremista i nacionalista castellà (no parlo d’espanyol perquè Espanya és una invenció per no anomenar tot el país Castella i les seves regions).
Van introduir el castellà al Parlament, intentant demostrar un “greuge” i denunciant la persecució del castellà a Catalunya.
Em resulta curiós que denunciïn una suposada persecució del castellà a Catalunya quan els canals de televisió espanyols tenen al voltant del 80% de quota de pantalla, les revistes de més difusió són en castellà, hi ha diaris en castellà, emissores de ràdio en castellà, la majoria de les pel·lícules només es doblen en castellà, totes les empreses tenen atenció al client en castellà, els productes als supermercats són etiquetats en castellà… i podria seguir enumerant exemples.
Però… el partit que es presentava per obtenir la igualtat entre tots els catalans, va confirmar el que tots sospitàvem: Mai va defensar la igualtat del català en tots els àmbits on estava en inferioritats de condicions. Mai va votar una sola llei per defensar el català i incrementar-ne l’ús. Ans al contrari.
El temps va anar passant i vam veure personatges com Jordi Cañas, carregats d’odi contra la llengua i la cultura catalana.

El partit que defensa la igualtat de tots els catalans (és a dir, la castellanització per fer-los tots iguals) amb una mentalitat lerrouxista, vinculat amb les grans empreses de l’IBEX i finançat per aquestes, ha arribat al punt de ser el partit més votat en unes eleccions catalanes, amb Arrimadas al davant.
Una Arrimadas que ha fet gala de la seva supèrbia, juntament amb la resta de diputats, quan al Parlament de Catalunya mostra el menyspreu que mostra a les nostres institucions i símbols, com l’himne nacional.
Una candidata que ha basat el seu discurs en fomentar l’odi cap a una part de la societat, venent una fractura social inexistent al nostre país. La seva intenció? Crear aquesta fractura. I per això donen suport a iniciatives com Tabàrnia (per cert, no se com es deuen prendre els votants de Ciudadanos arreu del territori que el seu partit proposi dividir Catalunya i abandonar-los en un altre país. No havíem quedat que volien governar per a tots els catalans, pensin el que pensin?).
Els de Ciudadanos han arribat a afirmar (de la mateixa manera que el PP i la premsa calumniosa espanyola) que a Catalunya la situació és més violenta que en les èpoques més actives d’ETA.
El més greu és que la societat espanyola, s’ha convertit en els titelles ignorants dels partits que governen el país. Espanya és un exemple de com pots disfressar en democràcia el funcionament d’un estat totalitari. Control dels mitjans, de la justícia, de les persones… I com ho fan? Amb l’estratègia que els ha funcionat tant bé a Ciudadanos: crear confrontació i odi cap a Catalunya i els catalans.
I és que no poden superar mai aquesta sensació d’inferioritat que tenen respecte els catalans. Potser no poden acceptar que si Espanya és el que és, ha estat gràcies a les revolucions impulsades des de Catalunya, com la revolució industrial.
No poden acceptar que Espanya sigui un país subvencionat per Europa, però sobretot, per Catalunya i els Països Catalans. I això és el que no pot superar Ciutadans ni la seva cap de partit a Catalunya, la sra. Arrimadas.
Per això, volen acabar amb el país costi el que costi. I ho han demostrat quan aplaudeixen i demanen condecoracions per als policies que van agredir al poble català el dia 1 d’octubre en el marc del referèndum d’independència de Catalunya.
Un partit que són els màxims impulsors de l’aplicació de l’article 155 i la persecució de les nostres institucions.
Un partit que ha estat el primer a recórrer les lleis que emanen del parlament de Catalunya. El que no poden guanyar en vots, ho fan a través dels tribunals, que tenen sobradament del seu costat. El Tribunal Constitucional, on els membres són escollits pels partits, algun d’ells fins i tot amb carnet de partit.
Tot i haver empresonat polítics i membres de la societat civil… tot i haver obligat a exiliar-se al President legítim de la república catalana i alguns dels consellers del seu govern, la sra. Arrimadas i el seu partit han estat incapaços de guanyar les eleccions i fer una majoria suficient per ser escollida presidenta. Ni tant sols ho ha pogut fer amb el suport de l’IBEX i tots els favors de la premsa espanyola.
I la seva frustració més gran, és que tot i el joc brut, tot i tenir polítics exiliats, tot i tenir presos polítics, que no van poder ser presents a la votació de la mesa, va ser incapaç d’aconseguir una majoria en vots per imposar la seva voluntat a la mesa del Parlament (després acusen del problema a Catalunya en Comú, als que han desautoritzat i menyspreat durant molt temps i ara pretenien obtenir el seu suport).
Una Inés Arrimadas que s’ha presentat als debats criticant “el procés” però sense cap mena de discurs més enllà de l’atac. Sense cap argument. Però òbviament, ja sabem que als seus votants no els importa. Es mouen per l’odi cap a Catalunya i la seva cultura. I ha demostrat l’existència d’aquesta gent en una gran part de Catalunya. Gent que té el comportament d’uns colonitzadors. Que no han fet mai cap intent per integrar-se al país, ni amb la llengua ni amb la cultura. Però que compren el discurs d’odi.
És el que passa quan tens un poble manipulat, que els fas creure el que vols. Però, què esperem del partit que no va saber fer els comptes per adonar-se que no tenien la majoria necessària per obtenir la presidència de Catalunya?

Us he mencionat una petita part de la història de Ciudadanos a Catalunya. Em podria esplaiar més, però no acabaria ni amb 24 hores escrivint un article, ja que la història fosca de Ciudadanos és llarga.
Només una reflexió més: feu-vos una idea del programa polític de Ciudadanos i els seus objectius polítics, quan donen suport a Tabàrnia, una plataforma amb un portaveu homòfob, xenòfob i masclista. Un partit que es manifesta al costat dels ultres a les manifestacions.
De veritat encara hi ha gent que no sap s’ha adonat del que és Ciudadanos?
Crec que han quedat més que retratats. La història els jutjarà.

Us dóno la benvinguda a la meva pàgina personal. Intentaré fer d’aquest espai un espai d’actualitat. Un espai d’opinió, en el que pugui defensar, sense censures, les opinions polítiques que intenten fer-me callar a través de denúncies a les xarxes socials.
Vaig decidir fer aquest pas després que a Facebook decidissin tancar dues de les meves pàgines que utilitzava amb aquesta finalitat.
I després de veure que són robots que ho fan, vaig preferir impulsar el meu perfil de Twitter i ara, estrenar aquesta pàgina.
No abandonaré el Facebook mentre pugui tenir la pàgina operativa, però seguiré penjant opinions i pensaments aquí, per tal que puguin arribar a tothom.
També seguiré fent els meus videos, explicant i analitzant l’actualitat política del nostre país, i en defensa de les llibertats que mereixem. Com a persones i com a poble.

Gràcies. És un plaer tenir-vos al meu costat.

Albert Donaire i Malagelada