Categoria: General

Al poble de Catalunya li cal estratègia.
Quan hem tingut l’Estat contra les cordes, hem parat en sec. I això és el que ens ha fallat fins ara.
Ens vam aturar el Primer d’Octubre, el 3 d’octubre, el 27, durant la protesta de l’Aeroport, la Jonquera, Urquinaona…
Totes aquestes dates va quedar pal·lès que no hi ha prou efectius policials per controlar tot el poble català. Per molts vaixells dels Looney Tunes que ens enviïn.
I la clau està en la superioritat numèrica de l’independentisme.
Qui us digui que els grans canvis al món s’han fet asseient-se en taules de diàleg amb els repressors, s’equivoca.
Com han guanyat els drets les dones, el col·lectiu LGBTI, els afroamericans… com va acabar l’esclavatge?
El repressor no canviarà l’statu quo gratuïtament.
Llavors, la única manera de canviar-ho és amb una mobilització sostinguda. I sí, cal assenyalar els còmplices dels que ho aturen. I és per això que ERC no vol anar a la manifestació. Perquè es saben els culpables de tot plegat. I JuntsXCat hauria de trencar JA!
Dit això, si la mobilització tornés a moments com l’Aeroport o Urquinaona, i es mantingués, el desgast per l’Estat seria brutal. Penseu que els policies no treballen indefinidament. Ni els militars. Els humans necessiten descansar, dormir. Per tant, calen relleus.
Aquests relleus fan que tots els efectius no puguin treballar a la vegada al carrer. Però és que això ha passat a tot el món. Les Primaveres àrabs en són un exemple.
La gent si pren els carrers i s’hi manté, no poden. L’Estat no té prou força per aturar-ho.
La única manera que ho podrien aturar és amb solucions radicals, com centenars de milers d’empresonats (no tenen prou presons) o l’ús de les armes de foc (no s’atreviran en el context de la Unió Europea).
Llavors, es troben en un atzucac.
Tothom parla d’Urquinaona i de com estava la Policia entre les cordes. Però algú s’ha preguntat el que passava al mateix moment a l’Avinguda Ramon Folch de Girona (pels gironins, a Correus)? La situació era d’un descontrol total per part de l’Estat. Es van dividir els efectius.
També va passar el Primer d’Octubre. Malgrat els milers de policies que van enviar, vam votar. I això que la gent no va exercir el seu legítim dret a defensa després de les agressions brutals que vam patir. Sorprenentment, l’Estat no va causar cap mort malgrat el terror causat.
L’Estat està en guerra contra els Països Catalans. La colonització ha avançat fins a nivells alarmants. Mireu indrets del País Valencià, o Eivissa. Han dut el català quasi a l’extermini en alguns punts. I també ho estan fent a Catalunya. Un autèntic etnocidi.
De veritat ens quedarem mirant com un Estat extermina una nació, una llengua, una cultura… sense fer res? De veritat hem d’aguantar que es vinguin fer discursos dient que a Catalunya imposem la llengua catalana? Què dirien si diem que a Burgos imposen el castellà?
L’objectiu de Castella des d’abans de l’arribada dels Borbons (que ho van accentuar) és la supremacia sobre tota la peninsula. I si poguessin, també ho farien a Portugal, Gibraltar i Andorra. Bé, als darrers ja els van enfonsar un banc per interessos polítics.
No hi pot haver una taula de diàleg sense una posició de força. Sense el control del carrer, del territori, no tenim aquesta posició.
Vendre a la gent que la taula de diàleg pot ser un èxit quan no tens res per negociar és mentir i prendre el poble per idiota.
I fer-ho, amb el control dels mitjans de comunicació, de la policia, de l’opinió pública… els és més fàcil.
Ens queden les xarxes socials, que poden ajudar-nos a difondre el que ells no volen que sapiguem o parlem.
I si els “nostres” treballen contra nosaltres, no són nostres.
Perquè no tots els independentistes perseguits o encausats ho són per l’Estado. Ho són pels seus còmplices a Catalunya. Per aquells que els aproven pressupostos, que venen el català, que s’han carregat la nostra identitat i emulen discursos que fa l’enemic (com ara C’s).
Sortim, o no ens quedarà país per combatre.
Organitzem-nos, o no tindrem alternativa.
No ens creiem enquestes. Una alternativa és real. No votem al “menys dolent”. Votem al bo. Votem a qui ens portarà la independència. No a qui ens estafi.

Podem fer-ho!

Com pot dir Oriol Junqueras que la manifestació de l’Assemblea Nacional Catalana va en contra de la majoria d’independentistes? Unes dades:
El Primer d’Octubre de 2017 van votar 2.044.038 persones a favor de la independència. No importa del partit que fossin.

A les eleccions de l’any passat Esquerra Republicana de Catalunya, únic partit que ha dit que se sent incòmode i no anirà a la manifestació va obtenir 598.927 vots.
2.044.038 – 598.927 = 1.445.111
1.445.111 > 598.927.
Per tant, Junqueras manipula i menteix.

I tot això va en la mateixa línia de fa anys d’Esquerra i els seus dirigents de controlar tot l’independentisme i pensar-se i creure’s els salvadors.
Però la realitat no és la que ells voldrien. Canviem-ho.
El que els passa és que no volen passar comptes per la reculada.
A Esquerra els fa por que la gent els exigeixi passos per allò que es van comprometre arran dels resultats del Primer d’Octubre. Per això, prefereixen actes descafeïnats on no se’ls critiqui. Per això fan fora alguns tertulians de TV3. Control del discurs.
Un partit que no admet la dissidència i que la persegueix. I que a qui li planta cara, li intenta enfonsar la vida. Tot el que potinegen, ho destrossen.

Ha arribat el moment de parlar amb total llibertat sense por de represàlies per part d’Interior, per via del Director General de la Policia, el sr. Pere Ferrer i Sastre i de la Divisió d’Afers Interns del cos de Mossos.

Tindrà conseqüències en forma de demanda.
Des del 2017, estic patint una persecució ideològica per part de la Divisió d’Afers Interns, iniciada per l’assetjament de la caporal del cos de Mossos d’Esquadra Imma Alcolea. Un assetjament que està denunciat judicialment mitjançant una demanda civil i una querella.
Paral·lelament, tinc constància per part d’Interior que la caporal en qüestió ha arribat a enviar escrits diaris adreçats al Director General de la Policia, fins i tot denunciant-lo per prevariacació. Per aquesta por, la DAI ha anat obrint expedients fora de lloc.
Aquests expedients que m’ha anat obrint, tenien un sol objectiu: coartar la meva llibertat d’expressió i silenciar-me. La manera d’actuar de la Divisió d’Afers Interns i el Director General de la Policia és la coacció mitjançant l’obertura de diversos expedients disciplinaris.
Amb un peritatge independent d’un professional, ha confirmat que porto patint des de fa anys un mòbbing per part d’una caporal, del cos de Mossos i el Director General de la Policia, amb diversos expedients reiterats.
Tots aquests expedients han estat recorreguts.
Estem a l’espera de diversos contenciosos administratius (dels que per cert, ja n’he guanyat dos). Disposen de sentència ferma que indica a Interior i Mossos que no poden obrir expedients per les opinions a les xarxes socials per part d’un agent, en la seva vida privada.
Segueixen fent cas omís i segueixen obrint expedients, malgrat aquestes sentències. Això té un nom: PREVARICACIÓ. I això s’ha d’ajuntar també al mòbbing esmentat per part del departament que dirigeix Joan Ignasi Helena, i abans per Miquel Buch.
Els dos partits “independentistes” que han estat a la conselleria d’Interior, han continuat amb la persecució dels independentistes per les nostres opinions (mentre campen amb impunitat elements d’extrema dreta dins el cos de Mossos i el comissari ho permet).

Com podeu veure, dins el cos de Mossos, la persecució a Mossos per la República, Mossos per la Demoxràcia i Guilleries, és la prioritat. Això de perseguir la ultradeta, la xenofòbia, el masclisme, la homofòbia… o evitar el mòbbing, queda en un segon terme. Ei, però tenim un Govern “independentista”.
En breu duré accions contra la Direcció General de la Polícia i el cos de Mossos de les que us en mantindré informat.
La policia de Catalunya és un més dels culpables directes de la regressió dels drets de tots els ciutadans de Catalunya. I si convé, ignorant sentències fermes. Els que han de ser un exemple de compliment de la llei, són els primers que no accepten aquestes sentències fermes i segueixen essent còmplices d’una caporal del cos de Mossos que ha rebut demandes i querelles, entre d’altres, per assetjament.
Disposo de totes les proves i no dubtaré a arribar fins al final. És certa una cosa: a Interior , a Mossos i al Director General de la Polícia, el sr. Pere Ferrer i Sastre, els serà ben igual, perquè mentre jo he de fer front als meus advocats, ells no. Ells comptaran amb un equip jurídic pagat amb els diners de tots. I si és el cas, no sortirà res de la seva butxaca en cas d’indemnització, sinó que sortirà dels diners de tots els ciutadans. A ells, aquesta “prevaricació” els surt completament gratis.

La lluita és contra un cos de policia corcat des de dins, amb elements d’extrema dreta, amb prevaricadors, amb persones que permeten el mòbbing, que t’assetgen, però que a més, com he dit anteriorment, ignoren SENTÈNCIES FERMES.
Se m’ha acabat la paciència. Seguiré informant.

Em podeu donar un cop de mà col·laborant en el següent enllaç:

https://gofund.me/9b289a2a

Ha arribat un punt al qual ja no sé què cal que passi perquè el poble de Catalunya surti a fer efectiva la independència i a dignificar-nos com a poble. Què ha de passar més perquè sortim a exigir als polítics d’aquest país que compleixin amb el compromís adquirit amb els votants pels resultats del Primer d’Octubre? Quan deixarem de fer aquestes manifestacions estèrils de sortir a fer quatre crits de no res i tornar cap a casa, per començar una autèntica revolució com han fet a Sri Lanka o com estan sortint els pagesos als Països Baixos?
No, aquí ens quedem a casa mentre veiem com l’estat Espanyol (no pas les clavegueres) fa mans i mànigues per acabar amb nosaltres, amb el nostre poble, la nostra identitat. I no és cap exageració. Cal tornar a recordar frases mítiques dels espanyols com allò de “S’ha de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys” o allò de “Els hi hem destrossat la sanitat”, passant per “S’ha d’espanyolitzar els nens catalans”?

Hem de tornar a posar les imatges de policies espanyols acomiadats dels seus pobles i casernes amb una multitud animant-los i cantant “A Por ellos”, quan sabien que venien a Catalunya a apallissar-nos per exercir un dret democràtic com és votar?
Hem d’acceptar que uns tribunals patriòtics (que no saben ni parlar ni escriure en català) inventin sentències en contra de la nostra llengua i ens intentin imposar uns percentatges en una llengua estrangera a les nostres escoles? Que no som conscients que en menys de cent anys l’ús social del català al nostre país ha caigut de quasi el 95% fins a l’actual 30%? I encara tenim un govern amb un president que els va dient a la gent que ve al nostre país que no cal que s’integrin, que tots som Catalunya. Això si, ara les creus de Sant Jordi són per persones que mai han fet res per la llengua i la cultura de Catalunya ni per la nostra identitat, ans al contrari. S’ha degradat i degenerat tots els símbols del nostre país fins al punt de la vergonya.
Però no n’hi ha prou encara! Hi ha una inflació pels núvols, les elèctriques amb uns beneficis multimilionaris que serveixen com a via de sortida per aquells polítics que es retiren, amb uns sous estratosfèrics pel sol fet de formar part dels consells assessors de les companyies. Unes constructores que s’han lucrat i han manipulat concursos públics, que han carregat de sobrecostos per lucrar-se encara més. Però ei, que després els sancionen amb uns quants milions que no arriben ni a una vintena part del que s’han lucrat al llarg de tants anys.
Això si, quan hem tingut a l’estat contra les cordes, resulta que ens han enviat cap a casa. Quan vam sortir a l’aeroport del Prat i el vam paralitzar, ens van enviar cap a casa. Quan vam tenir la Jonquera aturada, ens van fer tornar a casa. I aquells que van programar i incitar tot això, han deixat penjada la gent que va sortir, perquè estiguin als peus dels cavalls novament d’una injustícia que persegueix les persones per les seves idees.
Aquests dies hem sabut que de les maquinacions i fabricacions de mentides sobre catalans independentistes, contra polítics… n’estaven al corrent fins i tot jutges dels alts tribunals espanyols! I tot i saber que tot eren maquinacions i mentides, van obviar la seva obligació d’iniciar un procés contra aquests delinqüents. Al contrari, encara els reien les gràcies d’aquells que s’inventaven coses contra nosaltres.
Està molt de moda ara que fa anys que es va assassinar Miguel Angel Blanco condemnar el terrorisme. Però encara és el moment que algú del regne d’Espanya surti a fer una condemna explícita de tots els actes de terrorisme d’estat, per exemple, dels GAL. Ah no, que en aquest cas, el president dels espanyols fa uns anys encara ho justificava i deia que a ningú li interessava res sobre els afers dels GAL. I per no parlar de tot el que va passar el 17 d’agost del 2017. Ni una sola investigació iniciada per l’estat i tot és opacitat. És totalment lícit sospitar que l’estat espanyol estigui darrere de tot plegat. Perquè han demostrat que l’odi contra Catalunya és i serà quelcom intrínsec del patriotisme espanyol. Perquè tot allò de l’estat plurinacional és una gran mentida. Amb les paraules n’hi ha prou: “Debate del estado de la nación”. Perquè per ells, de nació només n’hi ha una. La resta, som pobles conquerits, que mereixem la humiliació constant fins a la nostra extinció. Pobles als quals se’ns pot robar, humiliar, empresonar, matar… i no passa res. O no recordeu que van assassinar un president electe de Catalunya? Quina poca memòria…
Això si, alguns partits continuaran defensant el diàleg amb el Gobierno més progressista de la història. Que els continuïn prenent el pèl a la cara, perquè els espanyols són bona gent. No ens aixequem d’una taula en la qual ens diuen sobre què es pot parlar i de què no. Bé, ben mirat, ni tan sols això. Perquè no s’ha parlat de res encara. Ni ho faran. Això sí, aquí tenim una part del govern fent els passerells i blanquejant un fals diàleg amb els que presumeixen de controlar la fiscalia, entre tantes altres barrabassades.
Però ei, el més important és perseguir la presidenta del Parlament de Catalunya. Perquè els fa nosa, és clar. Donen lliçons de moralitat i que ells als seus partits farien les coses diferents amb persones investigades. Ja em perdonaran, però és que aquest partit té un president que ha estat condemnat, entre altres coses, per malversació. I encara és el president del partit! Llavors eren presos polítics… i és diferent. En el cas de la presidenta del Parlament, no mereix ni una cosa tan bàsica com la presumpció d’innocència. I ara! Ni tan sols després de saber tot l’afer del Catalangate, les escoltes, les fabricacions de merda per part de policies, jutges, periodistes, polítics… contra els nostres. Perquè estan més pendents de controlar la seva parcel·la autonomista que de fer efectiva la independència i gestionar el nostre futur.
Poder continuar denunciant que patim espoli fiscal (bé, darrerament ni això, quan el president de Catalunya fa uns anys ostentava el famós Espanya ens roba), acceptant que tinguem unes infraestructures de pa sucat amb oli, una sanitat precària, una seguretat compromesa (sí, compromesa, amb una policia que actua i maquína contra el poble inventant proves i atestats si cal), una injustícia que en molts casos està formada per membres fanatitzats i disposats a tot per la seva pàtria…
Però res, a continuar aguantant en lloc de sortir a agafar el brau per les banyes i dir prou.
Això si, després ens diran que cal que el poble surti al carrer i que no llenci ni un paper a terra, no fos cas que els donem la imatge que volen. Perquè total, si sortim i no llencem cap paper a terra, tindrem algú que dirà que si ho hem fet i ens imputarà i perseguirà amb els recursos públics que tots nosaltres aportem.
Perseguits amb els nostres diners, per part dels que diuen ser els nostres.
Fins als pebrots!

Acabem de viure la revetlla de Sant Joan. Aquesta és sense cap dubte la festa que uneix els Països Catalans i que mostra que hem estat i continuemsent una realitat comuna malgrat els intents de Castella de trencar la nostra unitat nacional.

Des de les colonitzacions massives de gent de parla castellana al País Valencià o a Eivissa, a les que es van formar a Catalunya durant els anys seixanta. Però ei, l’arribada de nouvinguts a un país no és un problema. El problema ve quan la gent que arriba gira l’esquena a la llengua i a la cultura del territori que els ha acollit. I la realitat és que arreu dels Països Catalans es van formar un seguit de guetos de persones que van decidir arribar, i no tan sols trepitjar la nostra llengua i cultura, sinó que també van decidir crear unes diferències imaginàries entre catalans, valencians, mallorquins, eivissencs…

Segurament fa vuitanta anys, al País Valencià no hi havia ningú (o eren quatre il·luminats) que afirmessin que el català i el valencià són dues llengües diferents. Però els espanyols, que sempre han volgut crear una Espanya a imatge de Castella, van començar a escampar la tesi que el valencià i el català no eren la mateixa llengua, que eren d’orígens diferents. Sí, els que ens volen fer creure que des d’Ushuaia fins a Santander, passant per Tijuana es parla la mateixa llengua, han volgut fer-nos creure que entre la gent d’Alcanar i la de Vinaròs, hi ha dues llengües diferents.

La realitat és que temien una unitat nacional dels Països Catalans i per això van optar per allò de dividir per vèncer. De fet, no fa gaire a la ciutat d’Alacant, el Partit Popular juntament amb Vox, van presentar una moció per segregar la ciutat i l’Alacantí de la zona catalanoparlant. Aquesta és la seva estratègia. Però el millor de tot és que els que volen empetitir el domini lingüístic del català, són els mateixos que et diuen que parlem llengües diferents.

Aquesta realitat també la volen estendre a les Illes Balears, i sobretot és un procés molt avançat a Eivissa.

Tanmateix, en realitat aquesta gent que diu que parla “es balear” o “valencià”, i que afirma que no és català, no han mogut mai ni un dit per reivindicar aquestes suposades realitats nacionals diferenciades. Solen ser persones que tenen problemes d’expressió en la nostra llengua (si la parlen) o directament no en tenen cap coneixement.Són, de fet, els mateixos que si els permetem fer creure al món les seves mentides, ens diran d’aquí a cinquanta anys que un lleidatà no parla la mateixa llengua que un garrotxí.

La idea de l’estat espanyol plurinacional és utòpica, perquè ja des del Compromís de Casp amb l’arribada dels Trastàmara, els castellans van iniciar un genocidi cultural premeditat, a poc a poc, però que arriba fins als nostres dies. Des dels diferents Decrets de Nova Planta, les prohibicions per parlar en català al carrer o per telèfon, a les imposicions d’un percentatge de castellà a les nostres aules. Aquesta Espanya tan plurinacional que ens volen vendre, són incapaços d’aplicar-se-la. A veure quin és el dia que es fan ni que siguin dues hores de català, gallec o èuscar a Valladolid! Això no els interessa, perquè ells parlen “en cristiano”. Un “cristiano” que s’ha de parlar sí o sí al Congreso de los Diputados. Sembla que la nostra llengua i cultura no hi tenen cabuda en un país que diu ser plurinacional i plurilingüe però, en canvi, sí que hi té cabuda l’espoli fiscal dels Països Catalans.

Un supremacisme de Castella vers els altres pobles de la península que l’apliquen fins i tot als territoris aliens. No tenen cap inconvenient ni els tremolarà el pols si han d’anar a Andorra a enfonsar un banc per obtenir informació dels catalans. No tenen cap problema en inventar-se un seguit d’informacions per desprestigiar a polítics i activistes que no són de la seva corda. Podeu parlar amb portuguesos i veureu que simpàtics que els semblen els espanyols que van al seu país i els tracten com si fossin una expansió del seu.

Espanya és això: menyspreu a tots els que no són com ells. Ens han intentat dividir, ens han intentat exterminar, ens roben, ens menyspreen, ens envien la seva policia a apallissar-nos, ens jutgen per tot allò que s’inventen. En definitiva, ens odien. Se’n diu catalanofòbia, se’n diu supremacisme, se’n diu ser espanyol amb tots els ets i uts.

Malgrat això, els festius i els símbols ens recorden sempre que som i serem la mateixa unitat nacional, encara que canviïn les nostres senyeres i hi posin simbologia. Encara que existeixin els blavers, que existeixin els gonellistes.

Els calendaris continuen recordant-nos i recordant-los, que diades nacionals com la de Sant Joan se celebren arreu dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l’Alguer.

https://t.co/VlIhr3hpEA

Sovint s’ha fet córrer la brama que el moviment independentista català no ha fet autocrítica ni ha reflexionat sobre els errors que ens ha portat a la situació que vivim a dia d’avui.
Doncs bé, jo us faré una altra reflexió. Potser l’autocrítica que s’ha fet fins el moment no ha estat en la direcció correcta, o no s’ha buscat els culpable de la divisió i desmotivació que actualment hi ha dins el moviment, o fins i tot, com han portat el català fins a uns extrems que comencen a ser perillosos i poden afectar al seu ús normal al nostre país. I dic això, perquè per desgràcia, hi ha determinats partits polítics que es fan dir independentistes que han menyspreat i menystingut la llengua amb un presumpte objectiu: apropar els castellanoparlants a l’independentisme.
La realitat és que no s’ha fet cap política valenta i seriosa per protegir el català i fer-lo necessari. I això també inclou la resta de territoris dels Països Catalans, com Andorra, que seria el que tindria més poder per canviar la situació i dignificar la situació de la llengua.
Però tornant al principat, cal recordar aquells polítics de partits independentistes que han arribat on han arribat precisament presumint de parlar en castellà i de tenir un nivell de català més que just. D’aquells polítics que han permès que TV3 hagi passat de ser la televisió nacional del nostre país, a una televisió regional, que no ha tingut cap cura per la llengua catalana, fins a l’extrem que a qualsevol programa fan un ús del castellà com a llengua vehicular, o d’un català castellanitzat, farcit d’errades gramaticals i sintàctiques, carregat de barbarismes.
No només això, sinó que amb l’excepció de mapa del temps en el que apareixen els Països Catalans (tot i que sempre hi he trobat a faltar l’Alguer), la resta de la programació de TV3 té una òptica regionalista i hispanocentrista.
Qui ha convertit TV3 en el que és ara? Qui és el responsable que molts catalans haguem passat de defensar TV3 a ultratge, a que la veiem com una televisió regionalista espanyola, amb la diferència que es fa en un català moltes vegades allunyat de ser normatiu (o en catanyol, com es coneix popularment).
De TV3, tenim un exemple del menyspreu cap a les institucions catalanes com la notícia en la que parlava de l’ASI del cos de Mossos d’Esquadra com la “guàrdia pretoriana de Torra”, comprant així aquests malnoms que ha utilitzat la premsa espanyola, mofant-se de les nostres institucions i del nostre president.

Però TV3 no és l’únic problema. Aquesta setmana hem sabut els diners que ha destinat la Generalitat a nivell de publicitat institucional cap als mitjans privats del nostre país. I sobta com hi ha mitjans més mal tractats que d’altres. Per exemple, el diari “Ara” rep al voltant de quatre vegades més en subvencions que la capçalera històrica “El Punt Avui”. O els mitjans del grup Godó, obertament contraris a la independència de Catalunya, o el grup premsa ibèrica, amb “periodistes” que fan articles i comentaris obertament masclistes, xenòfobs i homòfobs a través del “Diari de Girona”, per exemple, reben moltíssims diners en publicitat institucional. En canvi, el càstig extrem és per aquells mitjans que en el seu moment i fins a dia d’avui, han tingut una actitud batejada com a octubrista, o com ens diuen els que ara reculen, com a hiperventilats.

Certament, hi ha una part del mal anomenat independentisme que va de reculada, i per això, castiga a tots aquells mitjans que li porten la contrària o volen mantenir un moviment viu, un moviment informat. Que volen mantenir la flama del poble encesa en la lluita per la seva llibertat. Que no menyspreen ni menystenen el que vam fer entre tots l’1 d’octubre del 2017.
Potser per això castiguen “La República”, “Vilaweb” o“El Punt Avui”.
Caldria transparència a la Generalitat per saber qui està orquestrant aquest desànim general i qui està beneficiant als enemics de Catalunya. Aquells que només volen una Catalunya espanyola, en què els trets culturals i identitaris del nostre país es limitin a ser merament folklòrics. I si pot ser, que es limitin a l’àmbit domèstic.

Bona part dels polítics del nostre país no fan res per la dignificació de la llengua, ja que el missatge que donen cada vegada que hi ha una roda de premsa i, a més d’en català, la fan en castellà, és que el català és una llengua prescindible. O els mateixos polítics que són incapaços de llençar polítiques valentes a favor de la nostra llengua, o de fer de TV3 l’eina per la qual va ser concebuda.
El mateix missatge que donen esportistes i famososo “influencers”, quan es passen a fer les seves piulades o el seu contingut en castellà per una “qüestió de mercat” o per evitar que siguin insultats i atacats per no fer-ho. El missatge que donen és que el català és innecessari. Que si convé, ja ens canviarem a “la lengua de todos”.
I tots aquells empresaris que donen feina a persones que, malgrat portar anys a Catalunya, fan gal·la de la seva ignorància i la manca de respecte cap a la nostra llengua o la nostra cultura?
I aquelles sales de cinema que, tot i disposar de la versió d’una pel·lícula doblada en català, la posen a hores totalment il·lògiques pel públic a qui van dirigides, o directament ni tan sols ofereixen la versió en la nostra llengua.
Quin esforç estan fent els departaments de la Generalitat responsables perquè les plataformes d’streaming disposin de tot el contingut que ja ha estat doblat en català?

La traïció és ben nostrada. El més trist és que als espanyols no els cal fer res per dividir-nos i separar-nos, perquè això ja ho estan fent des de dins aquells partits i polítics que s’autoanomenen independentistes, però que no fan res efectiu per arribar a la sobirania real del nostre país o garantir el futur de la llengua i cultura pròpia de la nostra nació.
Els mateixos polítics i partits que persegueixen funcionaris de la Generalitat que defensem a ultratge els drets nacionals del nostre país, acontentant els poders espanyols i aquella gent que viu al nostre país, però que únicament té l’objectiu de destruir-lo i assimilar-nos a la concepció d’una Espanya castellana, aquella que havien batejat com “Una, grande y libre”.
Si no ho canviem amb celeritat, arribarem a un punt de no retorn. I estic convençut que, com jo, molts no volem aquesta situació.

Un Estat com el regne d’Espanya, amb una separació de poders inexistent, en la que el poder judicial té una ideologia i té una agenda política pròpia és un perill per a la ciutadania. I ho és més quan exercint el seu poder, poden vulnerar els drets fonamentals dels ciutadans i coartar-los les llibertats, empresonant-los durant anys, obligant-los a exiliar-se, o simplement, obligant-los a defensar-se davant dels nombrosos atestats inventats per les forces i cossos de seguretat de l’estat o de la fiscalia.
Però tot això, a més de ser injust per la víctima, per la persona a qui li han coartat la llibertat i li han vulnerat els seus drets més bàsics, té un cost econòmic, ja que obliga a les víctimes d’aquesta persecució ideològica a haver-se de defensar i afrontar unes costes judicials, buscar-se advocats i defensar-se. I al cap i a la fi, les condemnes que puguin arribar d’Europa i dels tribunals europeus, o les cartes que pugui fer el consell d’Europa poc els importa. Perquè en cas que hi hagi alguna sanció contra aquests tribunals, contra fiscals, contra l’advocacia de l’estat… ho pagarem entre tots. Perquè sortirà dels nostres impostos. En canvi, la defensa de les víctimes d’aquest Estat fanàtic de nacionalisme, recau en la pròpia víctima.
La repressió arriba, primer, a través d’algun atestat que si cal, ha estat fabricat a base de la mentida d’un policia mitjançant una declaració falsejada sobre uns fets, mentint, aprofitant que els policies davant un tribunal gaudeixen de presumpció de veracitat. Però és que el problema és que hi ha policies que, en l’exercici de les seves funcions, prefereixen mentir sense ni tan sols pensar en que darrera de la persona a qui estan denunciant, en alguns casos, falsament, hi ha un ésser humà. Una persona que té família, que té amics, i a qui li poden enfonsar la vida o prendre-li un bé preuat com és la llibertat, simplement perquè algú ha decidit fabricar un atestat fals. Alguns hem viscut aquesta situació quan ens han acusat de delicte d’odi simplement per haver defensat el nostre dret a utilitzar la llengua catalana al nostre país. I hem vist com policies creen un atestat completament falsejat on redacten fets que en cap cas van succeir. Posteriorment, quan vas a declarar, sense una sola ordre judicial, es queden els teus telèfons mòbils i tres anys després, malgrat dues sentències i diversos escrits de la magistrada, encara no els han tornat.
Doncs com veiem, el cost no és només en retallar la llibertat i els drets de les persones, sinó que també és econòmic. En canvi, a tots aquests tribunals i fiscals, a aquests agents que han vulnerat els drets més bàsics d’una persona, els surt tot gratis. Bé, millor dit pagat per tothom.
I en això també hi podem incloure la persecució de la Divisió d’Afers Interns i la Direcció General de la Policia que, a través de les seves actuacions i perseguint als agents pel que fan fora de la feina, obliguen a recórrer els processos i els expedients fins al contenciós administratiu. Amb un agreujant: cada contenciós administratiu ascendeix aproximadament a uns 3000 euros. Una estratègia de desgast econòmic que, en cas que vagis davant el tribunal i guanyis, tindràs això, una victòria per evitar uns expedients injustos i desproporcionats que cap assegurança sindical cobrirà precisament perquè són fets que han succeït fora de l’àmbit laboral. Així doncs, novament l’administració pot exercir aquest dret sense cap preocupació pel cost que representa perquè la instrucció d’aquests expedients, o l’acusació que es pugui fer davant un tribunal es farà amb els diners de tot, mentre que novament, la víctima haurà d’afrontar-ne els costos. I és preocupant quan s’actua per falses denuncies d’una persona que ha manifestat que no descansarà fins a enfonsar la vida d’algú econòmicament i professionalment.
I finalment, també hi ha un cost quan s’és víctima d’un assetjament i unes difamacions per part de personatges que es fan dir periodistes. És el cas del conegut Albert Soler i actualment de Matías Crowder. Dos “opinadors” que es permeten el luxe de difamar i injuriar a les persones amb la cobertura del Diari de Girona, diari que durant el franquisme va ser robat a la família Rahola, diari que va ser reanomenat com “Los Sítios” i actualment propietat de “Prensa Iberica”.
I es permeten escriure uns articles d’opinió menyspreant i fins i tot insultant les seves víctimes essent conscients que el que fan no tindrà cap conseqüència penal, ja que en cas de cometre un delicte, és un delicte civil, fet que obliga a la víctima a presentar una acta de conciliació prèvia a una querella, un procés que ronda novament uns 3000 euros per cada denuncia. Ells, gaudeixen de la protecció i dels recursos d’un grup mediàtic al darrere, mentre que la víctima, en cas de voler defensar el seu honor, ha d’invertir els seus recursos econòmics per poder defensar-se i saben que poques persones s’ho poden permetre.
I finalment, tenim aquelles persones que, juntament amb la seva parella es permeten presentar nombrosos escrits a fiscalia, essent conscients (o no) que entre ells, es contradiuen i per tant, estan realitzant denuncies falses, totes curiosament adreçades a un mateix fiscal, malgrat no tingui competència en el fet denunciat. Persones a les que no importa mostrar la seva cara amb comentaris xenòfobs, homòfobs i en el que si cal, estan disposats a facilitar l’adreça dels domicilis a les persones que vulguin venir a amenaçar-nos a casa nostra i intimidar-nos. Tot sense cap conseqüència.

La injustícia té un cost que moltes vegades és difícil d’assumir. El més greu és que a la víctima d’aquest sistema pervers li pot costar, en el millor dels casos, recursos econòmics. En el pitjor, la llibertat. Encara que els tribunals europeus tombin aquestes sentències, ningú podrà retornar a la víctima el temps robat pels tribunals. Ningú podrà tornar-los els familiars que han perdut durant aquells anys que els han robat. Ningú podrà pagar el fet de no poder veure els seus fills créixer. Ningú els podrà compensar mai el temps robat.
I així, alguns magistrats, fiscals, funcionaris, governants, alts càrrecs i policies, dormiran tranquil·lament a casa seva cada nit i sense cap remordiment malgrat que, per una falsedat o per motivacions ideològica, hauran escapçat en sec els drets i temps i qualitat de vida a la seva víctima.
Finalment, aprofito per felicitar al col·lectiu LGBTI i animar-lo en la seva lluita per parar els peus a la intolerància i per reclamar la igualtat i els mateixos drets que qualsevol altre ésser humà en qualsevol lloc del món.

Resulta increïble a vegades la manera com es tracta Catalunya i que no sortim de manera massiva als carrers per aturar la degradació de la situació que patim en tots els àmbits.
Som un país al que l’han espoliat econòmica i culturalment, contra el que s’està perpetrant una eliminació lenta, però contínua, de la seva llengua i cultura a través de les imposicions que perduren des del decret de nova planta. Som una societat que per pensar com pensem, tenim persones represaliades, acusades de diferents delictes per part d’una fiscalia que tal com va dir el ministre Fernandez-Díaz, quan calia ho afinava. Persones tancades a presó per haver pujat a un vehicle policial amb previ permís, per tal de sol·licitar la gent que tornés a casa. Uns vehicles als que hi havia pujat anteriorment com a mínim una desena de periodistes.
Però el que sembla quedar clar és que, com a mínim, aquí només es persegueix i s’agreuja tot per motiu ideològic.
Respecte l’incident de Pallejà, per exemple, no puc deixar de pensar que si enlloc de Pallejà fos Altsasu, els joves serien acusats de terrorisme i ja serien camí de l’audiència nacional. Si enlloc de ser una patrulla dels Mossos fos de la Policia espanyola, segurament estaria tot lligat i ben lligat. Perquè si alguna cosa ens ha ensenyat i hem après fins ara de la justícia espanyola, és que els independentistes o no nacionalistes espanyols, sempre juguem en una altra lliga. Que no serem mai tractats amb tots els drets i igualtat que ens haurien de ser propis en una democràcia consolidada.

Però de debó podem esperar alguna cosa d’una justícia encarregada de vulnerar la llibertat d’expressió a través de les seves sentències contra músics per les lletres de les seves cançons, mentre volen fer creure que tothom és igual davant la llei, sense excepcions, amb un monarca que no serà jutjat per totes les acusacions que té gràcies a la inviolabilitat?
De debó podem esperar igualtat davant la justícia quan els agressors de Blanquerna són lliures sense cap conseqüència? Veient com els assassins de Guillem Agulló segueixen orgullosos del que van fer i el judici polititzat que hi va haver? O és que potser ja ens hem oblidat de l’Eric Bertran, que va ser acusat de terrorisme i portat a l’audiència nacional amb catorze anys per haver demanat a una cadena de supermercats que etiquetés els seus productes en català?

D’això molts estem cansats. D’un país que utilitza els seus poders al seu antull. Quan no utilitza els mitjans de comunicació més ultres de l’espanyolisme per injuriar i difamar una persona, utilitzen la fiscalia o els tribunals per perseguir-lo i així, intentar acabar amb aquesta oposició contra aquest règim, on un dictador afirmava haver-ho deixat tot “lligat i ben lligat”

La sensació que tenim els catalans és que hi ha impunitat ideològica per l’espanyolisme, mentre que qualsevulla causa relacionada amb l’independentista, o fins i tot per la llengua en la que estic escrivint, serà magnificada.
Quants casos hi ha hagut d’agressions i vulneracions de drets lingüístics dels catalanoparlants per part de policies, tribunals o institucions espanyoles?
Que potser la constitució que defensen amb tanta vehemència diu alguna cosa sobre que la nostra llengua, origen o cultura ens faci estar uns quants esgraons per sota dels que fan onejar la bandera estanquera?

Hem arribat al punt al que ni tan sols podem aixecarel cap per criticar aquestes injustícies i denunciar-ho públicament, perquè els mitjans i persones interessades ja se’n carregaran de tergiversar les paraules d’un independentista com més els complagui. Jo, personalment, he de dir que estic fart d’aquesta manipulació exercida per la premsa espanyola, pels tribunals i fiscals espanyols. Estic cansat de ser tractat com un ciutadà de segona, com habitant d’una colònia sense drets a la que li pots espoliar diàriament milions d’euros, a qui es pot perseguir per les seves idees i posicionament polític, a qui es pot menysprear i difamar.
Per això lluito per la independència del meu país i esdevenir un Estat. Per poder gaudir dels drets que els són propis als ciutadans en qualsevol democràcia consolidada.
Alemanya va fer un llarg camí després del nazisme fins a esdevenir la democràcia en la que s’ha convertit a dia d’avui. Algú creu realment que un estat com l’espanyol, on el feixisme dominava totes les esferes de la població, podia haver fet cap mena de transició a una democràcia d’un dia per l’altra?
No. Els queda molta feina per fer, però sembla que majoritàriament no tenen cap intenció de fer-la.

Som tractats com una colònia, i si no fem res, no tan sols no salvarem la nostra llengua, la nostra cultura o la nostra manera de fer i ser. Si fem alguna cosa, ni tan sols salvarem el nostre país d’una ruïna i espoli econòmic a la que ens té sotmès el mateix estat en el que un dels seus ministres, en una conversa, reconeixia haver destrossat el nostre sistema sanitari.
Tinguem memòria.

La República, 18 de gener de 2021