Etiqueta: violència

Ara ja farà una mica més d’un any i tres mesos que vaig rebre una de les primeres
amenaces a casa meva per part dels encaputxats del Maresme. Tot va ser abans d’anar a
Madrit a presentar declaració en un Judici Farsa en el que es van saltar totes les garanties
que tenien per saltar-se i més, contra polítics i activistes catalans.
El resultat d’aquell judici ja el sabeu tots. De fet, el sospitàvem abans i tot que es celebrés,
conscients de la manca d’independència judicial espanyola, certificada per les sortides de
to del jutge Llarena i les seves peticions d’euroordre a la carta i activant-les i desactivant-
les en funció del país on es trobaven els exiliats.
Em va tocar anar com a testimoni en un judici, on algú que es feia dir jutge Marchena (tot i
que va demostrar que tenia poca classe i imparcialitat per exercir) es permetia vulnerar
tots els drets dels testimonis en funció de si li agradava més o menys com anaven vestits
o com pensàvem. Irregularitats com enviar les citacions als domicilis particulars amb nom,
cognom i DNI i arribar allà i demanar el número d’identificació personal de Mossos
d’Esquadra, decidint una vegada més en funció de què interrogava.
Aquell dia, el sr. Marchena va permetre moltes preguntes que no tenien res a veure amb
el judici ni amb les persones investigades i ni un sol advocat de la defensa va tenir el valor
o l’esma de parar els peus a un jutge que va demostrar una manera de fer tendenciosa i
marcada per una ideologia al darrera.
No se si aquell dia li va molestar més que portés uns pantalons grocs, una samarreta amb
una estelada, una xapa on es podia llegir “Llibertat Presos Polítics” o les VamCats. Però si
que recordo la mirada d’odi que em va dirigir quan va veure com hi anava vestit.
Tampoc em va garantir el meu dret de declarar en català, tal com contempla la legislació
vigent del seu Estat. Més abusos dels que van poder prendre nota els observadors
internacionals.
Però ningú va fer res i tenim uns presos polítics tancats en presons catalanes entre els
que hi ha la Presidenta Carme Forcadell a qui aquest mateix jutge ha denegat el 100.2 i
als que la fiscalia els demana una “reeducació”. Però ei, ens voldran fer creure que no són
presos polítics i que no són allà per les seves idees.
Tornant a agafar el fil del que em motiva a expressar tot això, no havent-n’hi prou amb les
amenaces prèvies al judici, al cap d’un mes van tornar a fer el mateix els mateixos
individus, entre els que hi ha un tal Alejandro Acosta de Montgat i un tal Santi Pulido
(aquest últim sembla que ha acabat malament amb la resta de feixistes).
Unes amenaces que també van ser denunciades.
No només he hagut de lluitar contra aquestes, sinó contra l’assetjament, amenaces,
insults homòfobs de centenars de persones, tan a través de les xarxes com físicament.
Moltes d’elles han estat denunciades i la resposta del fiscal de delictes d’odi de Girona en
moltes d’aquestes, és dir que no hi ha ni un sol delicte d’odi.
Si un fiscal que se n’ha d’encarregar de vetllar per les minories religioses o els col·lectius
LGBTI no veu delicte en missatges com “Maricón de Mierda”, “Muñeca pasiva” o “Come-
sables muerdealmohadas”, entre molts altres… quina garantia ens ha de donar de la seva
imparcialitat? Qui garanteix que la fiscalia compleix amb llurs funcions de ser un element
imparcial en defensa de la víctima?
Cal recordar que algunes d’aquestes denúncies segueixen endavant gràcies a la
perseverança dels meus advocats, que han de cobrir les funcions que no exerceix la
fiscalia.
Segueixo aguantant els atacs incansables d’un espanyolisme que utilitza com a arma més
comú els insults homòfobs. Això sí, després volen vendre al món que Espanya és un estat
d’allò més avançat amb els drets LGBTI. Una gran façana que pretén amagar tota la
merda que es menja l’Estat per dins, que no ha fet mai un canvi real ni neteja d’una
dictadura franquista que a dia d’avui encara controla amb tots els fils els diferents poders de l’Estat. Des de la monarquia fins a la judicatura, passant per partits polítics, sindicats,
fiscals, policies…
S’ha arribat a filtrar l’adreça de casa dels meus pares, de cals meus oncles, de la meva
parella, dels pares de la meva parella, la meva… Totes elles acompanyades de les
respectives fotografies, facilitades per una exmembre del cos de Mossos d’Esquadra que
va fer fama per amenaçar i insultar el President Puigdemont i acusar-ne la seva mare.
La mateixa ha facilitat la meva adreça particular completa a qui li ha demanat, fet que va
comportar durant el confinament rebre amenaces a la bústia de casa.
La mateixa que facilita a qui ho necessita els horaris laborals perquè si fos el cas, qui em
vulgui mal tingui un accés directe a mi en qualsevol dels meus desplaçaments entre la
feina i casa meva.
Sembla ser que ella pot facilitar dades personals, penjar fotografies dels habitatges, dels
familiars, meves, de la meva parella, facilitar el vehicle que condueixo… però no admet
que es pagui amb la mateixa moneda utilitzant imatges i dades que es poden trobar
fàcilment en una recerca en un cercador, una pàgina de vídeos com Youtube, una xarxa
social com Twitter, Instagram o Facebook. No pot tolerar ni tan sols que es comparteixi
aquesta informació que ella mateixa facilita a través d’aquestes.
No n’hi ha prou amb això, sinó que pot mentir impunement per les xarxes socials sobre la
professionalitat de l’assetjat o de falses opinions sobre companys de feina.
I per desgràcia, les xarxes socials serveixen per difondre gran quantitat de mentides que
seran cregudes per aquells que necessitin creure-les, moguts per l’odi.
La mateixa persona a qui he d’aguantar perseguint-me amb el seu vehicle particular per
Girona mentre surto tranquil·lament amb la meva gossa a fer un passeig pel barri de
Montjuïc, per exemple.
Molts heu recomanat que deixi aquesta situació, cosa que he intentat diverses vegades,
però una obsessió com aquesta, que fins i tot li fa posar un nom d’usuària a Twitter fent
referència al meu cognom i en la que un 95% del contingut és dirigit a mi, no es soluciona
obviant. I tampoc és la solució les diferents denuncies que he interposat davant la
inJustícia de l’Estat Espanyol. Pot seguir delinquint ara que ha aconseguit una paga del
100% del seu sou sense treballar, adduint a una incapacitació total per motius psiquiàtrics.
Una vegada més, desprotegit per una justícia que no fa la seva feina.
Els és igual que et deixin amenaces a casa teva o a casa de la parella. Els és igual que
t’enviïn amenaces de mort amb fotografies d’armes i municions. Els és igual que
eixelebrats t’intentin agredir pel carrer amb insults homòfobs i catalanòfobs.
Els és absolutament igual. Perquè segurament per ells és una guerra en la que tot s’hi val.
Fins i tot acusar algú de terrorisme per una baralla de bar o bé per formar part d’un CDR.
Estem desprotegits davant autèntics psicòpates borratxos de poder disposats a tot per la
seva pàtria. Fins i tot a tenir com a confidents terroristes homicides i a protegir-los
intentant que no es faci cap investigació del que va succeir.
Espanya no està acostumada a tenir un control, encara que sigui molt laxe, per part de les
institucions europees.
No oblidem que si fos per la seva manera de fer, possiblement ja haurien bombardejat
Barcelona, com van afirmar que era necessari fer-ho cada 50 anys, o bé haurien afusellat
un altre president de la Generalitat al castell de Montjuïc. I possiblement s’haurien atrevit a
retransmetre-ho perquè tothom pogués gaudir d’aquestes humiliacions.
Les amenaces i les coaccions van més enllà de ser personals, perquè ataquen tot un
poble. Per la llengua que parlem. Per com pensem. Per com vivim. Pel que defensem.
Espanya no deixa de ser la vella ambició supremacista de Castella d’imposar-se sobre la
resta de nacions de la península.
Espanya no deixa de ser un Estat que ha demostrat al llarg de la història que si havia de
cometre crims contra la humanitat i arrasar civilitzacions senceres, ho faria sense dubtar.

Avui qui rep aquests assetjaments i coaccions, aquestes amenaces, sóc jo. Però demà
pot ser qualsevol de vosaltres.
No en tingueu cap dubte que si els ha sortit gratuït empresonar els nostres polítics, acusar
de terrorisme els nostres CDR, perseguir als nostres cantants per les seves lletres, es
veuran valents per fer-ho amb tots i cadascun de nosaltres sense cap mena de complexe.
Perquè per ells això és una guerra. I la volen guanyar. I lluitaran de la manera que faci
falta.
Per això, o ens aixequem i diem prou sortint als carrers i prenent el control de les nostres
vides i del nostre país enlloc de quedar-nos a casa lamentant-nos i acusant-los… o
patirem la repressió durant molts anys i tot els sortirà gratuït mentre volen enganyar el
món, amb la col·laboració d’alguns dels nostres, amb un suposat diàleg buit de continguts.
El nostre futur és a les nostres mans. Decidim doncs si volem viure agenollats com
esclaus, o preferim viure dempeus i lliures.